e-Goshi.com

Per a mi sempre és un honor rebre un meme d'algún visitant o lector, per això serà un plaer respondre el meme que em va deixar la Naan a Sospechosos Habituales.

Reproductor de música / video / DVD:
·A Windows: WinAmp (no acostumo a mirar videos des del pc)
·A Kubuntu: Amarok per l'audio i l'iPod (iPod en el tren), Kaffeine pel video tot i que no el toco quasi gens.
·A l'habitació: Technics per l'audio ;), DVD (divX) cutre marca Skate (regal del meu germà) pel vídeo i DVD.
·Al metro: iPod (només per audio), Qtek 9100 [winamp i windows media] (audio i petits vídeos).

Nombre de MP3s al teu Mac o PC:
4878 sense comptar l'incoming del windows (que està en un disc dur que encara no he muntat al kubuntu).

Nombre de pel·lícules descarregades:
Sis des que faig servir el kubuntu (tres son videos de Batuka per preparar unes series a preparació física, sí sí sí.. ¬¬ ho sé...).

Nombre de DVDs originals:
89, la major part del meu germà. Tot i que també hi col·lecciono coses com, Un domingo cualquiera (el meu passat..), la primera temporada de CSI, La Reina de los condenados (jo i la meva adicció a Anne Rice), Bowling for Columbine, Kill Bill (I i II)...

Nombre de series que estàs descarregant:
Ara mateix cap. Tot i que he descarregat X-Files i Losts.

Nombre d'animes que estàs descarregant:
Cap.

Nombre de series que ja has descarregat:
Dos, X-Files (primera temporada complerta) i Losts (quatre DVD's).

Nombre de jocs de PC/Mac que tens:
Ara mateix, a l'habitació, 15 originals per windows (comptant jocs d'aquells de baix preu i alta addicció com l'Ignition o l'Speed Demonds; però també algun caret com ara l'Unreal Tournament 2004 o el Need for Speed UNDERGROUND).
Perduts amb la recollida de trastos que estic fent potser trobaríem el Day of the Tentacle original! :O.
Instal·lats al windows suposo que 3 o 4..
Instal·lats al kubuntu únicament 2 (i no els faig servir), Frozen-Buble (vici per passar l'estona) i Lincity-NG (simcity per linux).

Joc al que estàs enganxat últimament:
Amped2 de la Xbox.
Quan tingui temps per muntar la consola a l'habitació, tinc previst viciar al Guitar Heroes, que el tinc una mica abandonat.
Tot i que quan acabi la casa ja tinc planejat muntar a l'estudi les consoles juntes (Atari, Sega Master System, Play Station, Play Station II, Xbox, Dream Cast) amb l'MSX de Philips i alguna coseta més que pugui recollir d'aquí a aquell dia..

Jack Sparrow torna a la pantalla gran amb la tercera entrega de les aventures del pirata de Disney.

Aquest seria el titular però, com ho fa? Doncs ho fa amb una pel·lícula carregada d'efectes especials i visuals i cremant tota l'artilleria en la tercera entrega de la "suposada" trilogia. Nous personatges al costat dels del segon film, però també recuperant pirates de la primera cinta.

La pel·lícula és, si pot ser, més irònica i amb més detalls humorístics amagats. Potser el personatge d'en Jack Sparrow perd força en detriment d'altres com el de Elizabeth Swann, Will Turner o el recuperat capità Barbosa (no explico res més però es que la foto ja ho diu tot!). A més, en aquesta entrega, l'ambient és tant o més Monkey Islandià que en la resta. Sobretot quan el film es desplaça a Singapur amb una vista general d'un riu ple de ponts de fusta que molts recordareu de Monkey Island II si la memòria no em falla.

Però també té la seva part negativa. La pel·lícula se centra en un gran entramat de plans, pactes traïcions i co-traïcions. Si bé la presentació dels personatges està molt ben treballada, el nus del film es fa excessivament llarg. No apte per a altes hores de la nit després d'un llarg cap de setmana. Tot i que la pel·lícula acota un final, l'història queda descaradament oberta a noves ampliacions de la saga, així que ningú s'estranyi si d'aquí a dos estius sentim a parlar de "Jack Sparrow i la vida eterna"..

El millor: L'escena dels deliris de Jack Sparrow al desert blanc, des de l'inici fins al final. L'ambientació al més pur estil Monkey Island.

El pitjor: L'excessiva durada de la part central del film.

Així com en el seu dia vam trobar una solució per controlar els nostres gmails sense necessitat d'obrir el compte constantment (tant via web com amb gestor de correu), avui us porto una solució pels miniblogs de moda, els Twitters.

Pels que no conegueu el nou fenomen del moment, Twitter és una el nou invent d'allò que anomenen web 2.0. Es tracta d'un lloc que et permet comunicar, moment a moment, allò que fas perquè els teus lectors puguin destripar tinguin una visió més complerta de la teva vida. Una de les novetats és que, buscant el "més difícil encara", els seus creadors van pensar en aquells moments en que no tinguis internet a mà, així que et permeten, fins i tot, publicar des de sms.

Bé, tornant al tema, TwitBin és l'add on que et permetrà Twitejar des del teu navegador preferit, el Firefox, sense necessitat de passar per la plana principal de Twitter.

Responent un post de Carol, vull imitar-la a mode de meme (que per cert passo a la gent de Sospechosos Habituales, a Lu que deu estar d'exàmens perquè darrerament està molt callada i a Jordi de Demabloggia)

Els creatius d'Aqurius no descansen, ja ens van sorprendre amb l'anunci de la catedral, més tard ens va arribar una altra perla GENIAL (fins ara un dels meus preferits), ara han fet un anunci que diu molt de la "generació aquarius". I tu? quins son els teus anuncis?

Avui ha estat un dia força decebedor.. però després d'unes columnes i uns poms a la carta (els que ho han d'entendre ja ho faran) m'ha quedat com a part positiva trobar per fi el vídeo de l'estiu. Ni que sigui de l'estiu passat... bé, és igual! que com que fa temps que no us poso musiqueta, aquí teniu!

Dijous passat va morir un dels col·leccionistes més extravagants dels que he sentit a parlar.

John K. Lattimer era un uròleg nord americà resident a Englewood, Nova Jersey i comptava a la seva llista de possessions amb el penis de Napoleó, una ampolla de cianur de Hermann Göring, el coll de camisa tacat de sang amb el que va morir Licoln, armadures medievals, rifles de la guerra civil americana i dibuixos de Hitler.

Com diu l'article del New York Times: "Si, com suggereix Freud, el col·leccionista és un misantrop sexualment inadaptat, el fal·lus de l'emperador és un objecte de col·leccionista sense igual, la síntesi de la potència i dominació masculines".

A mi em venen moltes preguntes, què dibuixava una persona com Hitler? com estarà a hores d'ara aquest penis? Freud.. em recorda molt a una amiga que sempre relaciona tot a la seva vida amb el sexe.

I vosaltres? què col·leccioneu?

És dissabte i encara em queda mig dia de treball. Demà toca fer quilòmetres per adonar-te que per més que treballis, si la resta no mouen el cul res canvia. Després torna cap a casa i a treballar una mica..

Suposo que estic una mica cremat. Compraria packs de minuts a bon preu, compraria la màquina d'aturar el temps o m'hipotecaria per viure sense estrès, però com que res d'això sembla possible em sembla que m'hauré de comprar la tassa pessimista.

Si es que fins i tot per sentir-te una mica més pessimista et fan pagar.. L'altre dia em deia una senyora "jo no vull anar al cel, prefereixo l'infern, massa avorrit anar al cel..".

Primer de tot demanar disculpes pel minse ritme de les darreres setmanes, però els que em coneixeu de més a prop ja coneixeu les meves circumstàncies i sabeu que el meu nivell d'hores lliures cada cop cau més en picat. Avui ho intentarem arreglar.

Només volia fer una reflexió. Les postures radicals mai no porten enlloc. Sí, no dic res que no sigui nou, però molts cops no ens adonem de quines de les nostres postures quotidianes són o no radicals.

Aquesta setmana anava camí de casa meva quan vaig trobar-me un amic que em va recriminar que dugués una samarreta amb l'escut de la selecció espanyola de futbol. Llavors (sí, per sorprenent que sigui) vaig adonar-me que allò que duia al pit era l'escut de la selecció. Com li vaig indicar, aquella samarreta era d'una empresa de material del meu sector que patrocina a la selecció. I, sent regalada a més, la duia per treballar.

Abans de seguir, molt lluny de les postures extremes, em considero català, catalanista i a favor de les seleccions catalanes.

Tornant cap a casa em plantejava la situació. La samarreta del Brasil va ser la peça de roba més vista durant uns quants estius coincidint amb el seu millor moment de forma. Samarretes com l'italiana o l'argentina són també un recurs molt utilitzat, fins i tot alhora d'elaborar roba "no-esportiva". Dur una samarreta d'algun equip de rugby fins i tot et dona un toc de distinció. En canvi, la selecció espanyola està mal vista. Per què? Si fins i tot els nostres millors jugadors han aconseguit allà resultats importants (bé, fins als sub-21.. d'aquí en amunt poca cosa).

Ens queixem de l'odi que rebem des de fora de Catalunya, però algú s'ha parat a fer un exàmen de consciència?

Després que us presentés la màquina de dibuixar cadires en l'aire molts devíeu pensar que aquestes noves tecnologies encara estaven molt verdes. La tècnica impressionava però el resultat era fluixet.

Així i tot, avui us deixo la primera impressora 3D (i en color!!), a veure si encara penseu el mateix.

Després de l'inesperat èxit de les Racing Grannies, i del recent llançament al mercat del Track Racing Grannies, avui he quedat bocabadat amb els Fighting Grandads!

Si senyor!! Quants de vosaltres no heu viscut a l'ombra del típic vell rondinaire que odia als nens i els segueix carrer avall amb el bastó en l'aire? Qui no ha vist la típica escena amb nens mal educats que increpen als vells perquè s'enfilin per les parets i els intenti agafar mentre fugen a corre-cuita (sí, al meu poble som una mica bèsties..)?

Doncs ara podràs reviure aquells dolços moments amb els Fighting Grandads! Perquè, a més, venen de dos en dos perquè puguin lluitar entre ells. Son de plàstic i van a corda i venen dins d'una caixa que han decorat de parada de bus perquè serveixi de ring (o com es digui) en els vostres combats.

Si us hi fixeu, el nostre avi "neix" en una època moderna i és ell qui porta el carro de la compra mentre la seva dona mira les novel·les de la tres a la tele. Trobo que és un detall molt encertat que el fa encara més còmic (al ser més real).

Us heu parat a imaginar per un moment què podria passar si ajuntèssim una i altra joguina?

Mai has desitjat volar en un avió de radio control?

Algú que tenia molt poca feina ha muntat una càmera en un avió ultralleuger. Va comunicar la càmera amb unes ulleres de vídeo d'aquelles que feien antigament. La gràcia però està en el giroscopi que han acoplat a les ulleres, de manera que quan el pilot gira el cap la càmera interior imita el moviment. D'aquesta manera, el pilot pot veure, a temps real, tot allò que veuria si estigués pilotant l'avió des de dins. Realment ingeniòs..

L'Start Island és un típic joc de plataformes (tot allò que és bo, torna a les nostres vides) en el que hem de controlar una pilota-estrella. Rodolant per les col·lorides fases, fent saltironets o deixant-nos endur pel vent, hem d'aconseguir recol·lectar els cinc grups d'estrelletes que obriran la porta de sortida de cada un dels mòns.

El mapa és original i fins i tot podrem veure la nostra estrella disfressada de submarinista. L'acció serà a contra rellotge, el que al començament no ha de suposar cap problema però que a mesura que avança la dificultat ens portarà més de bòlid.

El joc té un component important d'addicció, tant per la jugabilitat com pels escenaris, originals i amb bons detalls. Si voleu perdre una mica d'aquest valuós temps que ens estreny la vida a tots, no us ho penseu dos cops perquè val la pena!

Via: Ginatonic

Ahir va tocar cine. La cosecha!

No era la meva primera opció però estava dins de les pel·lícules de les que podia esperar alguna cosa. Sabent què vas a veure, no t'emportes cap sorpresa. La cosecha és una pel·lícula de por al més pur estil americà, fins i tot massa. Comença amb un bon argument, una història tòpica però que s'aguanta amb unes escenes prometedores al començament del film. El problema és que a mesura que avança l'historia l'intensitat disminueix. La història porta a una professora d'universitat que treballa en l'explicació científica dels miracles de l'actualitat a estudiar el cas d'un petit poble de l'Amèrica profunda on, misteriosament, es reprodueixen les plagues bíbliques al voltant de la figura d'una nena, acusada de portar el mal a la comunitat cristiana.

A meitat de pel·lícula la història es fa pesada i en algun moment previsible. Els somnis intercalats amb la realitat es fan fins i tot molestos quan comencen a cobrar importància i més quan no es tracta d'una pel·lícula de terror psicològic.

El cinema de terror segueix explotant un recurs que patina de tant en tant, les nenes que no parlen. És curiós això de la por, els japonesos em van sorprendre fent servir els cabells com a icona de por, ara està de moda fer aparèixer un nen o nena amb cara maligna o de possessió i sense articular paraula.

Malgrat tot, l'interpretació de Hilary Swank (oscar a Million Dollar Baby) és impecable. A nivell personal prefereixo el paper l'Idrid Elba (CSI: Miami), l'ajudant afroamericà de creences molt marcades, que no pas l'interpretació de David Morrisey (Doug) l'encarregat de dur a la doctora fins al poble de Haven. I finalment, impactants les imatges de la nena (AnnaSophia Robb) que aconseguix captar tota l'atenció en els moments fluixos de la pel·lícula malgrat no estar a l'alçada d'altres nens/nenes que parlen o no al cinema. Tot plegat servit de la mà de Stephen Hopkins que pels neófits i per evitar confusions només aclarirem que és un director capaç de fer el millor (director d'alguns capítols de la sèrie 24) i el pitjor més inversemblant (director de "vida i mort de Peter Sellers").

En general la pel·lícula no és tant dolenta com perquè no us la recomani, tot i que si teniu altres opcions proveu a veure. Només a mode de curiositat, i si algú s'anima a veure-la, al final surts del cine amb l'impresió que el metratge de la pel·lícula és molt superior al muntatge definitiu. Hi ha plànols que semblen sense sentit sense que els estirin un segon més i et mostrin alguna imatge clau.

El millor: Una Hilary Swank impressionant i escenes de gran poder visual com la primera plaga (el riu de sang) o la vuitena (la plaga de llagostes). Descobrir a Idrid Elba.

El pitjor: La història no te prou força i es desinfla per moments. La pel·lícula no és llarga (això és bo) però et queda la sensació que t'has perdut moltes coses a l'hora de muntar-la.

P.D. Visiteu el web oficial, o quedeu-vos amb el trailer que s'ha de dir que és força bo.