Els 300

6.4.07

Dimecres vam tornar al cinema per veure, ni més ni menys que "Els 300". He de reconèixer que un primer instant em semblava una pel·lícula "crispetera", d'aquelles que seus al cinema, menges crispetes i beus coca cola una beguda isotònica mentre et regalen mort rere mort, cop de puny per cop de puny. Però no! Si et va agradar Sin City i Gladiator has anat a parar al lloc ideal!!

Els 300 és una pel·lícula basada en el còmic de Frank Miller (com ja va fer Robert Rodriguez amb Sin City) que tracta amb un estil fosc i espectacular la batalla de les Termopiles.

Lluny del que et puguin semblar els trenta segons de tràiler. La pel·lícula juga amb uns principis d'honor fins al final, lleialtat i llibertat de les persones. En l'estil de Gladiator (no només per la coneguda escena dels camps de blat), Els 300 recupera un gènere de pel·lícules que semblava abandonat al record.

En alguns moments del film, l'abús de lluites i càmeres super-lentes es pot arribar a fer pesat. Però la lluita quasi constant durant la batalla ens dona una primera impressió del que podria haver suposat la batalla de les Termopiles en que els 300 espartans s'enfrontaren a les ordes inacabables de perses, fins aleshores imbatuts.

D'altra banda, la recreació històrica d'alguns punts, com el polític, ens donen (o refresquen) una lliçó d'història d'una de les societats més avançades de l'època. Zack Snyder, el seu director, dona el punt de feminisme a l'historia amb el seu reconeixement a les dones espartanes. La dona espartana, aquest cop, no és només un objecte sinó que s'erigeix com creadora d'una raça de lluitadors, i per tant s'iguala a l'home malgrat tenir labors diferents. Destacable la frase de "sóm les úniques dones capaces de donar a llum a un espartà", moment en que fa callar a tot UN representant de Jerjes (el cap, i quasi déu segons la pel·lícula, dels perses).

Malgrat la base històrica està molt bé, realment la pel·lícula no se cenyeix a la realitat si no que s'hi arrepenja. La batalla de les Termopiles es lliurà per cobrir la retirada de les tropes gregues davant de la desequilibrada quantitat de tropes d'uns i altres. Així, Leónides, en un acte de suïcidi (per honor), aconseguí retenir les tropes enemigues per aconseguir el reagrupament de l'exèrcit grec que aturà definitivament l'invasió europea.


Deliris de Goshi de divendres, d’abril 06, 2007  

2 comentaris:

Jo no hauria dit punt feminista. A Esparta les dones no eren 'ciutadanes' (es a dir, no tenien drets, etc...) i, a trets molts generals, només les educaven (i entrenaven) cara a tenir fills forts.

Si no recordo malament, les dones espartanes eren obviades per els homes fins als 30 anys edat a la qual es casaven i no vivien amb ella fins als 35 per no embrutir el caràcter espartà. Mentrestant es fomentaven les relacions homosexuals...

Així que de destacable res, només és una representació de l'estereotip de dona d'aquella civilització.

Potti ha dit...
divendres, d’abril 06, 2007  

Quan he dit "Zack Snyder, el seu director, dona el punt de feminisme a l'historia" no em referia a la situació real de la dona espartana sinó a l'imatge que en dona el director.

Una dona forta, capaç de fer callar al seu marit i al representant de l'exercit que els amenaça amb l'invasió. Una dona que amb les seves paraules aconseguix reunir el consell de govern i que aquest decideixi anar a la guerra, alhora que mata al seu major enemic a casa.

D'acord que la dona espartana no era així, com dèiem la historia no es cenyeix a la realitat, per això deia que aquest punt de feminisme o de dona moderna el dona Snyder, el director.. o potser el guionista.. qui sap.

Gràcies per passar-te per aquí, ja feia dies que no ens veiem ;)

Goshi ha dit...
dissabte, d’abril 07, 2007  

Publica un comentari a l'entrada