40 anys passant por

6.10.07

Fins al dia 14, Sitges es transforma per acollir les pors més amagades, el terror més explícit, la fantassia més espectacular.

Per destacar dues peces conegudes dir que a Sitges s'hi podrà veure "El horfanato" o "Blade Runner: The final cut". Però la llista de projeccions és tant llarga com interesant.

Enguany el festival celebra el seu quarantè aniversari, fa només dos dies que està en marxa i ja omple titulars aquí i allà.

Si algú s'hi anima que no deixi de comptar amb mi!

De passada, volia dedicar el cartell del festival d'aquest any al Carlos Luna (AKA Papà Oso) i els seus especials d'origami que tant ens havien alegrat la vista. Només veure el cartell he pensat que li faria gràcia.

I ara dedicat als comentaristes. Cinema de terror actual o el de sempre? Quines son les noves tendències del gènere? Del Japó hem importat els cabells als sostres però els americans tornen a la temàtica antiga i exploten cada cop més la figura sempre recorrent dels nens amb expressió totalment ausent. Què és allò que us fa més por? Després de veure quina pel·lícula heu hagut d'obrir tots els llums de la casa per anar a dormir? Alfred Hitchcock (director) o Stephen King (autor)?

3 comentaris:

Ei com mola el cartell! És genial!
Jo cada any penso "hi aniràs, hi has d'anar, t'encantarà" i al final sempre m'acaba fent mandra o em passa de llarg xD
Pel que fa a les preguntes: el que em fa més por és la tensió de saber que passarà alguna cosa dolenta sense que es faci del tot explícit, i que de sobte hi hagi cops de porta forts o canvis de ritme de la música (les imatges soles no acostumen a fer por). Lo dels llums encara no m'ha passat... però t'he de dir que quan estic sola no acostumo a mirar pelis de por. I l'última, sens dubte, Hitchcock, pel que he dit de no deixar les coses massa explícites i saber mantenir la tensió. A més, els thrillers també se li donaven molt bé.

picarol de tardor ha dit...
dissabte, d’octubre 06, 2007  

Efectivament el cartell em va agradar moltissim. De fet anava caminant pel carrer i m'hi vaig parar i tot per veure'l bé.

Definitivament el que fa més por sempre és el que no veiem i en aquest sentit Hitchcock era insuperable. M'explico: quan dones a entendre que hi ha una "cosa" molt dolenta que et persegueix i et vol fer mal deixes a l'imaginació de l'espectador el donar forma a aquesta "cosa" i t'aseguro que ningú sap millor qué li fa por que un mateix.

Si identifiques l'amenaça també l'eestàs localitzant (el monstre del pantà només fa por a qui viu aprop d'uns aiguamolls) per això fa més por una cosa habitual amb un toc maligne (tothom conviu amb nens petits, tothom ha vist pallasos que fan por, etc)

La tercera opció per fer por és fer-ho amb un succés extraordinari donant-li una justificació prou amplia com per que també li pugui passar a qualsevol: un virus s'escapa d'una industria armamentística i converteix a tothom en zombies. Vale, probablement no coneixes cap industria d'aquest tipus prop de casa, però segur que hi ha una fábrica on fan productes químics que oloren de manera sospitosa.

Tot i això, per a mí una de les millors películes de por de tots els temps és Alien.

Carlos Luna ha dit...
dissabte, d’octubre 06, 2007  

A mi em passa elmateix, amb lo a prop que ho tenim i encara no ens hi hem deixat caure mai... Però bé, això sempre té sol·lució!

Respecte a les pors, la millor la por psicològica. Evidentment la por sempre és psicològica però com diu Carlos, el millor és quan et creen una situació que fa que sigui la teva ment la que crei el millor dels terrors.

De fet, ara no recordo el nom de cap en concret, però la pel·lícula més meritoria és aquella que no fa servir les típiques icones per fer por. Una pel·lícula sense sorolls estranys o forts cops, o una película sense música fantasmagórica.

Recordo que en vaig veure una sense CAP SOROLL, sense CAP MÚSICA i el millor de tot, en cap moment ho trobaves a faltar si no t'hi feien caure.

Hitchcock és el geni del suspens. I un geni en general, tot s'ha de dir. Però Stephen King domina la capacitat de col·locar-nos en situacions que s'escapen del nostre control. Recordo una escena d'un llibre en que un policia conduïa amb el protagonista al seient del darrere i parlant de qualsevol cosa, entre frase i frase diu "te voy a matar". En aquell moment el protagonista (i nosaltres en el seu lloc) es pregunta si allò ho ha viscut de debó, si allò és possible, el terror neix en una frase seca i seriosa però tonta enmig d'una conversació.

Goshi ha dit...
dilluns, d’octubre 08, 2007  

Publica un comentari a l'entrada