Fins aviat [somriu fins l'ultim moment]
8.7.06
Avui és un dia trist a casa. Jo no sóc de fer aquestes coses, però suposo que en part ho faig a mode d'homenatge.
Avui la nostra gosseta ens ha deixat. No sé com escriure tot això, no és el meu fort. Ella era una gossa entremaliada de jove. Sempre jugavem a mosegar. Ella sabia que jo era a qui havia de buscar quan tocava jugar i mai quan tocava menjar (els animals son molt llestos i aprenen les coses ràpid). Ja de més gran m'esperava impacient a l'hora d'arribar a casa i sempre feiem alguna juguesca només entrar a casa. Normalment venia molt excitada i s'aseia a terra, però SEMPRE a dos pams meu, perquè jo m'hi acostés.
Ara, ja gran, venia sempre a olorar-me quan arribava. I fins que no ho havia fet no parava tranquila. Algun cop, si entrava per la porta del darrere, ella em sentia però no sabia on era i inquieta em buscava olorant per la porta incorrecta.
Sigui com sigui, aquest gos mai va fer cas a ningú més que a mi. I això mai ho oblidem. Tots es trencaven el cap per fer-la callar, seure, o menjar. Jo m'aixecava (quan ella sabia que estava fent el gamberro) i ella s'aseia mirant cap a un altre lloc, fent-se la despistada.
Me l'estimava molt. Però tots sabem que feia temps que patia molt. Així que ara estarà millor. Però fa mal recordar els ullets amb que mirava, entre resignació, alegria i tristesa.
Bé, tots enyorarem molt aquell "Gremblin" que ens feia somriure quan estavem tristos (sempre ho havia notat) i ens acompanyava, serena, fins que somreiem a la fi.
[No vull comentaris tristos!! era només un acte d'autorelaxació. Aquesta tarda castells i a oblidar-ho tot!!]
2 comentaris:
Gràcies!
De fet arriba en un moment estrany, en plena Festa Major. No sé si és això o que també penso com tu. Però crec que era el seu moment. Millor deixar-ho quan encara pots somriure. No m'hauria agradat veure-la patir més.
De fet era allò de "prefereixo morir en peu a viure de genolls" però reinterpretat!
Publica un comentari a l'entrada
Ostres, em sap greu. Però trobo bonic el cicle natural néixer-créixer-morir. I és bonic que hagi viscut amb molt d'afecte. Per això a vegades penso que la mort, si ve quan ha de venir, és maca.